Text de l'annex de l'informe IC(01)I-09
Departament de Cultura del Govern
L'HOTEL ROSALEDA
HISTÒRIA I SINGULARITAT D'UN ESTABLIMENT HOTELER
Els orígens. El perquè de l'Hotel.
L'Hotel Rosaleda va ser construït en un moment aparentment difícil, a cavall entre la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, però la seva construcció a Andorra té una explicació precisament en aquests fets: el propietari buscava en el país un lloc tranquil, allunyat dels conflictes bèl·lics, on invertir de forma segura, a la vegada que donava per suposat que aquesta circumstància atrauria clientela.
L'acabament de la xarxa principal de carreteres a càrrec de l'empresa FHASA a principis dels anys trenta obria Andorra a l'exterior i donava peu al desenvolupament del turisme, que prendrà embranzida, sobretot després de l'acabament de la segon Guerra Mundial i que als anys cinquanta va adquirir tanta importància que va esdevenir la principal font d'ingressos del país. És l'època de l'anomenat turisme de transició, anterior a l'entrada del turisme de masses els anys seixanta. Un turisme de caire elitista, que cercava paisatge i descans.
El propietari de l'hotel, Pere Puigsubirà, era originari de Caldes. Coneixia Andorra perquè el seu pare, Joan Puigsubirà Rovira, havia estat encarregat per FHASA del transport en camions de material i obrers (en el registre de propietaris editat amb motiu de les eleccions a la Cambra de Comerç, BOPA n. 17/6 de 1994, consta com propietari de l'Hotel el pare, Joan Puigsubirà Rovira). Abans, durant la Guerra Civil, havia comprat un hotel petit a Saragossa, però la guerra feia l'hotel poc rendible. Va decidir construir-ne un a Andorra cercant una major seguretat. Sembla ser que en realitat va comprar l'Hotel quan ja part de les obres havien estat iniciades i ja hi havia una petita construcció prèvia.
Al principi la gerència de l'Hotel va estar a càrrec d'una germana del propietari, Dolors Puigsubirà, que hi treballava conjuntament amb el seu marit, Joan Martí, que era el cuiner. Es van traslladar a viure a Andorra, ja durant l'inici de les obres de l'Hotel, el 1937. Mentre el propietari s'ocupava d'altres negocis, com per exemple una cadena de comerços a Barcelona. Pere Puigsubirà es va establir de forma definitiva a Andorra ocupant-se personalment de l'Hotel a la primera meitat dels anys cinquanta.
La construcció. Un exemplar d'arquitectura en granit.
L'obra, en una primera fase, es va iniciar durant la Guerra Civil i es va acabar el 1943. En una de les parets de l'Hotel hi ha una pedra amb aquesta data. Els plànols van ser encomanats a un arquitecte de Barcelona, Josep Danès i Torras (Olot, 1891-1955).
Josep Danès va treballar a Catalunya entre els anys vint i quaranta, pertanyia a la generació de César Martinell, a més era un estudiós de l'arquitectura popular. Va ser uns dels fundadors de l'associació "Amics de l'Art Vell". Entre les seves obres més destacades hi ha: el xalet del CEC a l'estació hivernal de la Molina (1922), l'església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, (Balmes, Barcelona) (1942), la reconstrucció de l'església parroquial de Canet de Mar (1942), la reconstrucció del Santuari de la Mare de Déu de Núria. Treballa a Andorra a principi dels anys quaranta i és també l'autor de la reforma de l'església parroquial de Sant Julià de Lòria.
Els treballs de construcció de l'hotel van ser efectuats per Manel Benagés, un paleta català refugiat a Andorra. La part de fusteria va estar a càrrec del Sr. Vallebrera, (a) Fusteret, també un refugiat.
Estilísticament l'edifici, a banda de tenir les característiques pròpies d'un hotel de muntanya, s'inclou en el que s'ha vingut a designar com "l'arquitectura del granit". Aquesta arquitectura, com indica el seu nom, té com a principal tret la construcció dels paraments exteriors en pedra de granit, a banda d'altres característiques comunes entre els seus edificis, com les obertures en arcs de mig punt o la disposició de les cobertes amb mansardes.
L'estil sorgeix per la confluència de dos fets: per una banda hi va haver enginyers de FHASA d'origen suïs que van aportar un model constructiu forani a la construcció de la central i annexes, basat en l'ús del granit, i que va arrelar entre els constructors del país, per altra l'arribada de mà d'obra estrangera, entre la que hi havia picapedrers d'origen gallec, especialitzats en la talla del granit.
Així, durant un parell de dècades, els anys quaranta i cinquanta, es van anar construint una sèrie d'edificacions que conformen i donen personalitat a aquest estil. Alguns exemples destacats són: la central de FHASA (1933), Ràdio Andorra (1938), l'Hostal Valira (1934), amb el garatge annex (actual Banca Reig), l'Hotel Carlemany, la casa La Cruz (farmàcia Guerrero) a Escaldes, l'Hotel Meritxell, la Clínica Vilanova, les dues antigues vegueries, l'episcopal i la francesa, la seu de la Caixa de Pensions, a Andorra la Vella, el pont de la Margineda, les cases Bonet (1950) i Pintat a Sant Julià de Lòria, i entre tots ells un dels més representatius és precisament l'Hotel Rosaleda.
Els serveis. Un establiment capdavanter en l'oferta.
Des de l'origen va ser dissenyat com un hotel de luxe. En aquell moment era l'hotel de més categoria d'Andorra. L'únic de característiques similars era l'Hotel Valira, construït pocs anys abans, el 1934, pels benedictins de Montserrat. Altres hotels presents llavors a Andorra eren l'Hotel Pla i l'Hotel Muntanya a Escaldes, l'Hotel Mirador a Andorra la Vella o l'Hotel Coma a Ordino. Al poble d'Encamp, en el moment de la construcció del Rosaleda, només hi havia l'Alís, que actuava més aviat com a pensió i hostal que com hotel adreçat al turisme.
Comptava amb seixanta habitacions (posteriorment el nombre es va ampliar). Cal tenir present que un hotel de muntanya no havia de ser tan gran com un hotel de ciutat. Ja d'origen tenia un bon nombre de les habitacions amb bany, cosa que a l'època era de gran confort, ja que la pràctica habitual era que els hotels tinguessin un bany comú del qual el client demanava la clau. El preu d'una d'aquestes habitacions a principis dels anys cinquanta era de 260 pessetes al dia (la mitjana pels hotels andorrans el 1952 era de 90 pessetes). D'altres habitacions tenien bany compartit, i a la planta baixa, juntament amb les del servei, hi havia unes petites habitacions destinades als xofers dels clients, amb una dutxa i un servei comunitaris.
L'accés a les habitacions es podia fer per una amplia escalinata o per un ascensor elèctric, un dels primers que hi va haver a Andorra. Tenia tres menjadors, un pels desdejunis, un menjador principal, un menjador d'estiu. El menjador dels desdejunis era on menjaven els xofers dels clients, mentre els seus amos ho feien al menjador principal. Les cadires del menjador, de fusta tornejada, porten, totes, pintades les inicials de l'Hotel. Comptava també amb bar, terrassa i un saló de lectura moblat amb sofàs de cuiro. Tot decorat de forma luxosa. L'equipament de la cuina era del més modern que hi havia a l'època, incloïa cuines amb fogons, cambra frigorífica i, fins i tot, una màquina de pelar patates. Als clients se'ls oferia servei de bugaderia i planxat. Disposava de pàrking cobert i calefacció central. Un dels elements més significatius de l'hotel és el conjunt de vidres pintats que hi ha a les portes de la recepció i el menjador, amb escenes al·lusives a la vida de muntanya i paisatges andorrans.
Als anys cinquanta s'hi van afegir dos elements nous, amb els que l'Hotel continuava sent capdavanter a Andorra: una sala de festes o "night club" i una piscina. Va ser el primer hotel d'Andorra que es va dotar amb aquests elements. La primera referència del "night club" és de l'any 1953. Per la seva ambientació van contractar un pintor de Tàrrega resident a Andorra, Magí Sirés, que va decorar les parets amb una sèrie de pintures, que encara es conserven, de tema divers, des de danses espanyoles a balls hawaians o tirolesos, passant per sardanistes catalans i paisatges del país. La música era en directe, la interpretava una orquestra contractada a l'efecte, formada per tres o quatre músics. Els sopar i celebracions de cap d'any tenien gran renom, hi havia ball amb orquestra de jazz i espectacle. El night club era molt concorregut per la gent d'Andorra. Entre els personatges públics que el freqüentaven hi havia en Julià Reig, en Joaquim de Riba, o en Josep Rossell (Cintet).
Per a la construcció de la piscina el propietari de l'Hotel va establir un acord amb el Comú d'Encamp: aquest el va autoritzar amb la condició que rectifiqués la corba que feia el riu una mica més amunt i aixequés un mur de contenció (el record de l'aiguat del 1937 encara estava present). Es van fer doncs dues piscines, una rectangular, de mida olímpica, i una altra per infants en forma de trèvol. Els obrers que les van construir eren de Galícia, i tota la vora de la piscina estava feta de granit amb una forma rebaixada per agafar-s'hi. Per fer cada pedra d'aquesta volta un picapedrer necessitava un dia complert. Eren treballadors especialitzats que cobraven un sou per sobre dels demés (7 pessetes l'hora).
El servei, en nombre i qualificació, estava d'acord amb el caràcter luxós de l'establiment. Només treballant a la cuina hi havia set o vuit persones. Hi havia les cambreres, l'encarregada, el maître i un segon maître, els cambrers i els ajudants, i els grums. Pràcticament tot el personal era portat de Barcelona. La brigada del menjador provenia de restaurants selectes de Barcelona amb els que tenien establert un acord ja que les temporades altes de l'hotel, que eren períodes de vacances, coincidien amb els moments en què en aquests restaurants baixava la clientela. Cada any, durant la temporada alta, llogaven un pastisser, que provenia d'una de les millors pastisseries de Barcelona, i elaborava tota la pastisseria i "bolleria" de l'Hotel a mà. Com que l'Hotel no tancava mai, durant l'any treballaven amb el personal mínim fix i les temporades altres en contractaven més per reforçar la plantilla.
La clientela. Un turisme de qualitat.
La seva qualitat d'Hotel de luxe va quedar reflectida a les més prestigioses guies turístiques, com la Michelin o els Guides Bleus (Hachette), on el 1950 consta com hotel de primera classe (a Andorra només hi consta un altre hotel de la mateixa categoria, el Valira a Escaldes).
L'escriptor català Lluís Capdevila, en el seu "Llibre d'Andorra", publicat l'any 1958, el descriu així:
"La gran atracció d'Encamp la constitueix un hotel: l'Hotel Rosaleda, a l'entrada del poble. L'Hotel Rosaleda és tan luxós, tan confortable, com el Meurice parisenc, el Negresco a Niça o el Martinez a Cannes. Paraula. Els pobladors d'Encamp, malgrat que la majoria no poden freqüentar-lo, se'n senten orgullosos."
Un hotel d'aquestes característiques estava orientat, evidentment, a una clientela d'alt poder adquisitiu. Els seus clients no eren pas del tipus que hi passa una o dues nits; el normal eren estances d'una setmana o quinze dies. Provenien, principalment, de Catalunya, i entre els més destacats hi havia els joiers Bagués de Barcelona (Bagués és un de les joiers més importants de Barcelona, amb establiments al Passeig de Gràcia i a la Rambla), que hi anaven sempre quinze dies complerts al mes d'agost any rera any. Llogaven sempre, per endavant, les mateixes habitacions, que eren de les millors. També hi anaven el propietari de l'Editorial Polígrafa; la família Oranic, propietaris de diverses botigues al Passeig de Gràcia i a Calvo Sotelo, els fundadors de la fàbrica de cervesa San Miguel, i el propietari d'una fàbrica de vestits de bany d'Igualada. Aquests només són un exemple que mostra com l'Hotel era el lloc elegit per l'alta burgesia catalana de postguerra, a l'hora de fer vacances.
Hi anaven, també, molts exiliats catalans establerts a Cuba, que a Andorra sentien que podien parlar el català. Per a ells era un lloc on poder-se trobar amb els membres de les seves famílies que havien quedat a Catalunya i passar-hi junts les vacances.
Alguns dels clients eren personatges coneguts, com el famós bàrman Pedro Xicote, de Madrid. Entre els artistes hi havia, per exemple, la Mari Sanpere, a més de diversos futbolistes, entre ells el més destacat era el jugador del F.C. Barcelona Kubala.
Molt sovint tenien clients americans. Entre ells hi havia oficials de les forces d'ocupació aliades a Alemanya, que passaven els permisos que tenien a Andorra, a l'Hotel. També durant uns quants anys s'hi havia hostatjat un potentat americà de Filadèlfia, Mr. Hart, que cada any feia un viatge a Europa per visitar els cinc petits estats europeus, Luxemburg, Mònaco, Liechtenstein, San Marino i Andorra, desplaçant-se en una limusina, embarcada des dels USA (va arribar a publicar un llibre dedicat a aquests cinc petits estats).
També hi havia anat gent de la noblesa. En un ocasió s'hi va hostatjar un membre de la casa d'Habsburg, pretendent a la corona d'Àustria. Diuen que hi havia pernoctat Aga Khan III, personatge destacat de l'alta societat internacional.
L'Hotel ha acollit actes de caire social, tant en l'àmbit local com internacional. Per exemple a principi dels anys seixanta va ser la seu del Campionat Internacional de Tir al Colom, en el que van participar diversos personatges de l'alta societat del moment. Era també el lloc escollit per l'Església per a fer-hi estatges destinats a exercicis espirituals. S'hi van celebrar reunions de polítics locals, en concret el grup polític encapçalat per Serafí Reig que acostumava a reunir-se en una saleta de l'hotel. Ha estat lloc de reunió del Rotary Club, i hi han tingut lloc sopars de la Nit Literària Andorrana.
Als seus menjadors s'hi han celebrat els convits de gran nombre de casaments i bateigs, no només d'Encamp, sinó de tot Andorra. En aquells anys (quaranta, cinquanta), era quasi bé l'únic hotel que podia oferir aquest servei, ja que entre els existents era el que tenia més salons i més lloc per acollir els convidats. Coincideix també amb el moment en què hi ha un canvi d'hàbits i els convits de les bodes deixen de celebrar-se a casa per començar el costum, habitual avui en dia, de fer-ho en restaurant. La gent d'Encamp manté un sentiment especial envers l'Hotel ja que quasi bé tots els membres d'una generació hi han celebrat el seu convit de noces.
Quan el 1944, arrel de l'actuació del maquis antifranquista, la Guardia Civil va intervenir en territori Andorrà, el destacament destinat a la parròquia d'Encamp es va aquarterar a l'Hotel Rosaleda. Cal indicar que aquestes tropes van elegir els millors hotels per a residir-hi, per exemple a Escaldes estaven a l'Hotel Valira.
Durant la postguerra i els temps del franquisme, l'Hotel Rosaleda va servir de lloc de trobada a exiliats espanyols. Hi van tenir lloc reunions de l'Assemblea de Catalunya, s'hi va hostatjar Francisco Carrillo, i va ser el lloc de contacte entre un militar franquista, Sánchez Bautista, i republicans en l'exili.
Conclusions. La seva singularitat.
Construït el 1943 l'Hotel Rosaleda és un edifici remarcable tant pel fet de ser una de les construccions més representatives i remarcables de l'arquitectura en granit, que defineix el model constructiu específic d'un moment de l'evolució estilística de l'arquitectura a Andorra, i a la vegada pels serveis i complements de què disposava i que en feien un hotel d'alt "standing" en un moment en què Andorra pràcticament encara no havia iniciat entre els anys trenta i cinquanta, com pel protagonisme que ha jugat dintre de la història econòmica d'Andorra, com establiment capdavanter en l'oferta turística i focus d'atracció d'una clientela d'alt poder adquisitiu, circumstància que va contribuir a donar a conèixer el país com a lloc de destí turístic, jugant un paper gens menyspreable en l'inici de la que és avui la principal base de l'economia andorrana.
En l'edifici s'apliquen una sèrie de conceptes que suposen una ruptura amb el que era fins ara l'arquitectura "tradicional" del país:
Construcció a partir de plànols dissenyats per un arquitecte. És un dels primers casos en què es fa així ja que fins aquell moment el disseny d'edificacions el feia el mestre de cases o mestre d'obres que n'era l'executor i que en la majoria dels casos no s'elaborava cap plànol.
Exteriorment el parament era de pedra vista, malgrat ser un edifici luxós i que pretenia ser modern. Anteriorment es treballava amb un concepte invers, i l'arrebossat exterior s'utilitzava com a símbol de prestigi.
En tota la construcció s'hi adverteix una concepció d'origen no autòcton, tant l'arquitecte com el constructor són estrangers, catalans. Surt fora de les dimensions i organització estructural fins llavors predominants, i constitueix un precedent de nous models constructius que, des de llavors, començaran a aplicar-se en la transformació dels esquemes aplicats en la construcció, tot mantenint unes formes adaptades al paisatge.
En l'organització interna hi ha tot un conjunt d'elements que afavoreixen l'aprofitament de l'espai, i que són novedosos respecte a la forma de construir del país. Forat d'escala, ascensor, garatges, departament pel servei, passadissos, etc.
Com hotel presenta unes característiques adreçades a oferir a la clientela el màxim confort i que també trenquen amb el que fins llavors hi havia (a excepció d'algun altre hotel contemporani): menjadors, bar, saló de lectura, banys a les habitacions. En la mateixa línia s'hi afegiran després la piscina i la sala de ball. Seran models a seguir en l'oferta hotelera.
Aquesta ruptura parteix en el seu conjunt de l'orientació que se li vol donar com hotel de luxe, que en el seu moment aposta per un nou model de turisme. Mentre que els primers serveis turístics d'Andorra, anteriors a la Guerra, van adreçats o bé als banys, aprofitant l'aigua termal d'Escaldes, o bé als primers viatgers o excursionistes, que fàcilment s'adaptaran a unes condicions d'estada més dures, o fins i tot les aniran a buscar, aquest hotel anava adreçat a un turisme vacacional que desitja unes condicions de confort de primera qualitat.
Nota: la foto d'aquesta pàgina no prové de l'annex de l'informe.
Vegeu el text de l'informe IC(01)I-09
del Departament de Cultura del Govern:
Informe sobre l'expedient 7119/2000
(Registre núm. 91757) de data 11 de gener del 2001 del Sr. Jordi Babi Picolo, relatiu
a la demanda d'enderroc de l'Hotel Rosaleda d'Encamp.
